10/04/2021

Avui la casa és un pou d’absència. Hi ha un coixí solitari que guarda el gest arraulit del seu cos menut i fràgil, arrapat a la vida fins a l’últim moment. Encara ahir sentíem cruixir el vímet del seu llit vora el radiador del nostre dormitori. Aquestes darreres nits era el so de l’esperança i la certesa d’un nou batec, la respiració gairebé imperceptible d’un cor immens camuflat rere el pelatge flonjo de la tendresa. Igual que el seu germà, mai no em va deixar sola en el llit ni un sol dia. Em vetllava. Sempre em vaig despertar amb uns quilets d’escalfor damunt la panxa i la infinitud de dos llacs verdíssims travessant-me la mirada. Després de la sessió de manyacs se n’anava corrents a l’estudi per avisar l’Israel que ja no dormia i llavors la festa continuava a l’habitació mentre esmorzàvem amb la música serena del seu rum-rum. Anit només va ploure una estona, amb prou feines un quart d’hora, el temps suficient perquè el Moix, igual que el Xaman ara fa tres anys, marxés amb l’aigua finíssima de les hores per sempre. Tots dos van ser els meus companys de vida des del 2004 i de l’Israel des del 2012 i els nostres mestres en la bondat i l’amor. Escrivim aquestes línies i encara dubtem de si aquell so eixut i breu és el del vímet d’un llit solitari o el ressò profund del silenci que ens abraça.

Israel i Cristina, Mollet del Vallès, 27 de març del 2021