28/10/2020

Ja han passat dues setmanes des que el teu cor va deixar de bategar i encara et veig per cada racó i et sento entre els meus braços cada nit en anar-me a dormir. Es fa molt difícil imaginar-me una vida sense tu, perquè per a mi has estat molt més que una amiga i una companya de viatge i aventures; has estat també una confident, una espatlla en què plorar i una peludeta a qui abraçar tothora. Des que et vaig recollir a Arbeca amb un sol mes de vida mai no t'has separat de mi en gairebé catorze anys. Catorze anys en els quals he viscut tot tipus d'experiències, de les més intenses de la meua vida. I tu, essent felina, i per tant poc avesada als canvis, t'has habituat a cadascuna de les vuit llars que hem compartit, amb gent i sense, que tu i jo sempre hem format un molt bon equip. Jo, que en conèixer-te tremolava perquè pràcticament no sabia res de com tractar els gats. Tu me n'has ensenyat i ho has fet tot molt fàcil. Amb tu he après el que molts no saben. I és que els gats també són molt afectuosos i dependents, en el millor dels sentits. Teníem prou de mirar-nos i entendre'ns per saber que anàvem a esmorzar o a dormir... o a treballar a l'ordinador, sí, perquè tu també m'hi acompanyaves, o bé jeies a les cuixes o damunt dels meus papers, sempre ben a prop per sentir la meua escalfor i perquè jo pogués sentir la teua.

Havien passat els anys i no m'havia adonat que a pesar de la teua carona de sempre t'havies fet gran. "Tu no et moriràs mai" et repetia, com li ho havia dit abans a la Wendy. I ho creia en el fons. O si més no ho veia lluny, lluny, molt lluny. Els dos darrers anys han estat durs per a tu. T'he vist patir i he patit amb tu, floreta meua, per saber què passava exactament a la teua pell. La notícia va ser quasi tan dolorosa com la del càncer del pare. Sí, deixa-m'ho dir: què hi puc fer si t'he estimat tant com als membres de la meua família? Tu ets una extensió de mi i només tu i jo sabem què som l'una per l'altra. T'estimo com no està escrit, Fergie. Hauria donat la meua salut per tu, perquè no patissis més.... i després tot s'ha accelerat. Només espero haver estat a l'altura del que mereixies i haver estat capaç de fer-te, com a mínim, la meitat de feliç del que tu m'has fet a mi tots aquests anys. Perquè, encara que soni com un tòpic, no poques vegades m'he preguntat si estava fent tot el que era capaç perquè tinguessis una vida agradable i plaent.

El meu dia a dia ha canviat ara sense tu, Fergie; el buit que has deixat m'ha impedit restar a la nostra llar, la darrera. Cuidaran de mi, no pateixis; cuidaran de mi com jo he cuidat de tu fins al final. Descansa, floreta meua, descansa per sempre més, que jo seré sempre amb tu i et continuaré estimant.

Annabel Gràcia i Damas

12 d'octubre del 2020"