BRUS

28/04/2023

(4/3/2009 - 19/4/2023)

 

Brusi, carinyo... sóc jo, la Laura.

 

Ja ha passat una setmana i dos dies des que et vas marxar. 

Suposo que començo, poc a poc, a assimilar que ja no hi ets a casa... però ah, costa moltíssim.

Pendre la decisió de tenir un gos per primera vegada comporta molta responsabil·litat... i tot i així, hi ha una cosa per a la qual mai et preparen: el moment de dir

adéu per sempre. Et puc ben asegurar que amb les persones passa el mateix.

 

Jo sempre he estat la típica nena que volia tenir gos, ja de ben petita. Si sapiguessis que la Placi (la mama) era la que no volia... i t'ha estimat i cuidat com si 

fossis el seu fill, sense cap dubte.

 

Puc afirmar que aquests 14 anys que hem compartit junts han estat el millors que mai tindré. Sí, hi han hagut millors i pitjors moments... en algun moment t'he fet rabiar, o coses com que mai aprenies a fer pipí on tocava, o com bordaves als gossos pel carrer, o als cavalls a la tele...però quan miro enrere, me n'adono de com he canviat al teu costat. Sempre m'han agradat els animals i la natura, però estar amb tú és el millor regal de tots. Tinc encara, aquí guardat al meu cor, el teu amor incondicional; i segueixo afirmant que has estat el meu únic veritable amic: les persones van i venen, mai t'acaben d'acceptar del tot. Però tú? De tú he rebut un amor, companyerisme i amistat que no es poden substituir. 

 

Per a mi has sigut i ets part de la familia. Creu-me, abans de dir-te adéu, tots estàvem d'acord en una cosa: que has sigut molt bon gos. Potser no tant amb els de la teva espècie, però amb les persones? Carinyós i juganer com tú sol.

 

Els dies van passant, intento acostumar-m'hi i acceptar que no tornaràs. La casa ha quedat... buida, quasi muda. Ja no t'anem al darrere per a què mengis o beguis aigua, o quan toca anar a la "terrasseta" a fer pipi. Quan estic a l'ordinador, ja no et poses de peu i em grunys per a què et faci cas. Ja no ens demanes de pujar al sofà... i podria seguir. Són moltes coses que s'han perdut, o que més aviat sembla que hagi estat tot un somni.

 

Però ha passat de debò. He tingut un gos... el millor que em podria haver tocat. I són moltes les coses que et dec. Gràcies a tú he pogut experimentar la perruqueria canina i conèixer la Lluïsa: ella també t'estimava molt, i també et trobarà a faltar. Bé, et trobem tots a faltar. El papa i la mama. La Mireia. Els tiets i el Roger... però sobre tot, jo mateixa.

 

Donaria el que fos per tonar-te a veure moure la "cueta" de content, que em donis tots els "besitos" que tu vulguis, o pujar-te al meu llit (encara que a la mama no li agradava gaire, la idea). Tonar a sentir la calidesa del teu cos prop del meu. 

 

Quan van marxar la iaia Asunció i la iaia Placi, una part de mi també es va morir, i des de llavors no he tornat a ser la mateixa. M'he anat aixecant com he pogut, amb ajuda.

Et volia explicar que continuo amb les meves "plantetes" que a tú no et cridaven l'atenció. M'ajuden a mantenir la ment distreta. I ahir vaig tonar a començar amb la bici.

 

Poc a poc, tot torna a la normalitat, però el dol per la teva pèrdua encara ha de durar una mica més. Fins que les llàgrimes ja no caiguin tan bon punt m'enrecordi de tú.

Almenys puc dir-te que estic més tranquila des que les teves cendres són a casa. És com si d'alguna manera haguessis tornat, tot i que no et puguem veure... però hi ets. Estàs amb nosaltres, amb tots... i tan debò algún dia, en algun lloc, ens poguem retrobar.

 

T'estimo com no tens idea, Brus. Sempre ha estat així, i sempre ho serà.

Encara que pugui tornar a compartir la meva vida amb algun altre gos, sé que cap d'ells serà com tú. Has estat únic. El meu petit. El meu amor.

Descansa carinyo, perquè com el papa va dir, t'ho has guanyat.

 

T'estima per sempre,

 

La teva familia.