23/12/2025

2 de febrer del 1988, el dia que ens vàrem conèixer. El dia que que ens va canviar el món. El dia que et vàrem estimar sense saber encara qui erets, d'això ja fa 37 anys, 37 caminant junts, creixent i descobrint la vida. I avui ja no hi ets i per primer cop en la vida m'he sentit sola, orfre i perduda. Aquesta tarda han corregut des de diferents punts per estar amb tu, de nou els cinc, però aquest cop per acomiadar a un de nosaltres, a tu, company de vida que m'has deixat i el món m'ha engolit. Els teus germans, aquelles cosetes humanes que vas veure néixer i fer-se adults estan compungits, el Cesc, el teu millor amic, el barbut a qui pentinaves la barba cada cop que tenies ocasió plora al meu costat, tots muts, incrèduls i espantats pel futur sense tu.

Si, Iaco, plorem desconsoladament per tu, perquè avui hem perdut un pilar,  avui hem perdut un fill i un germà gran.

Conquereix el cel, Iaco, vola alt, molt alt, petit meu, i el dia que em toqui, vine'm a buscar. 

T'estimo infinit, t'estimem infinit Iakito.

Sempre ♡

Sílvia, Cesc, Aïda i Francesc, la teva família.